dijous, 30 de juliol de 2009

ALTRIMAN, KO





































I al final va passar. No el vaig poder acabar, l'acumulació de tota la llarga temporada em va passar factura. Vaig arribar cansat a una prova que s'ha d'estar fresc com una rosa i agafada com a un objectiu principal d'una temporada. Però les ganes van poder més que el cap i ho vaig intentar. La muntanya, el lloc on em trobo més còmode, em va vènçer.



Vam arrivar a Les Angles el divendres el matí amb en Pere i en Xevi per fer tots els tràmits. Durant la tarda ja vam veure que la situació climatòlògica seria molt adversa: temperatura molt baixa, pluja, vent i fred. Vaja, un dia d'hivern al mes de juliol. Fins i tot, pensavem en la possibilitat que anul.lessin la prova, ja que les previsions encara eran més dolentes pel dissabte. Després de fer tots els tràmits i deixar les bicis als boxes al costat del llac vam marxar a sopar a una pizzeria. Tot seguit a intentar dormir una estona ja que ens haviem d'aixecar a les 04:00 hores.




Cap a les 04:00 hores sonen els despertadors i ens aixequem. Aquells dos no han dormit ni mitja hora, jo, com un nen petit, no vaig durar ni cinc minuts. Cop d'ull al llac des de casa d'en Pere i no es veu res, tot fosc, únicament es nota que fa molt de vent i fred. Estem acollonits, la fred no entrava dins dels nostres plans. Intentem menjar alguna cosa ( a aquesta hora no entra res de res ), agafem els trastos i anem cap a boxes. Als boxes, amb els frontals al cap, comencem a preparar el material, fot un vent i una fred de collons ! A on anem ? ens preguntem tots! En Pau i l'Enric ens venen a veure i ens intenten animar perquè diuen que tenim una cara d'acollonits i poc amics que no vegis ! Ens posem el neoprè enmig de la foscor i pelats de fred, amb un vent que mata. Directes cap a la sortida.



Un cop al lloc de la sortida, ens trobem els 100 i pocs valents que voliem saltar a l'aigua. Aigua per dir alguna cosa, perquè no veiem res de res. Eran les 05:30 hores i estava tot fosc, núvol i amb molt de vent. Algú va dir que estavem entre 2 i 3 graus. Mirem a l'altra costat de llac i només es veu alguna llum de la urbanització, però no es veu el trajecte. Increïble, una sensació que no haviem viscut mai, afrontar un ironman com aquest i saltar a un llac on no es veu més enllà de deu metres. La organització col.loca un cotxe amb els llums encesos a l'altra costat de llac com a referència. Uns minuts abans de la sortida, vis un dels millors moments des de que faig ironmans: posem l'"himne" de l'Altriman ( la cançó d'Europe, que tot i que no m'agrada massa, sempre la relacionaré amb aquesta prova ), tothom en silenci, pell de gallina, emoció a tope, encesa d'un piló de bengales vermelles i per fí donen la sortida. Estem sonats!




Una sortida tranquil.la comparada amb els altres ironmans. Només erem uns cent participants i això es nota. Després d'uns 300 metres noto que no vaig. Fruït dels nervis, la emoció, pulsacions altes i desconcert de la foscor em començo a trobar malament. Vomito i intento tranquil.litzar-me. Passen uns minuts i la cosa no millora. Intento nedar i no em baixen les pulsacions. Quina putada, quina frustració. Sento com la gent neda però no els veig, no es veu res de res. Impressionant! Penso en abandonar, però què collons, almenys s'ha d'intentar. Vaig fent i poc a poc acabo la primera volta. Això sí, molt enrrera, tot i que darrera encara queda gent. Gràcies als ànims d'en Pau i l'Enric torno a entrar a l'aigua per fer la segona volta. Ara sí que em trobo com m'he de trobar i agafo el ritme. No sé que m'ha passat a la primera volta, de cop i volta vaig be. Per sort faig tota la segona volta al meu ritme habitual i còmode ( 34' ). Arribo a la transició. El temps, fatal: més d'una hora i vint, però no m'importa, amb tot el que he passat a la primera volta, arrivar a la transició ja es un èxit. Un cop al meu box, trobo en Xevi que ja estava gairebé canviat, tremolant com un ocellet, amb cara de molta fred i que gairebé no podia parlar. Faig la transició tranquil.lament, amb l'Enric, en Pau i en Marcel donant-nos ànims. Surto un minut abans que en Xevi i començo a pedalar. Que malament que em trobo, tinc molta fred, els peus glaçats i fot un vent de collons. A més, el cel pinta molt malament, núvols i núvols, fins i tot neu als cims. Un dia d'hivern.




Pocs quilòmetres i començo la primera rampeta d'uns 4 kms. Sigui per la fred o perquè no vaig, o per tot plegat, noto que les cames no tiren. Vaig pujant poc a poc i penso que ja agafaré el ritme. van passant els kms, pujo el primer port, el Coll de la LLosa, continuo malament. Faig el descens, uns 15 kms, quedo glaçat. Cada vegada em trobo pitjor. Pujo el segon port, el Coll de la Creu, d'uns 15 kms. El ritme es patètic, no tiro, tinc les cames clavades, això no pinta be. Pujo el port amb força dificultat. Els dos dies que el vaig entrenar el vaig pujar xiulant i ara no tirava. Baixo el port i torno a passar a prop d ela sortida, ja portem uns 45 kms. Trobo en Marcel que m'anima però no tinc ni ànims ni moral. Conyinuo pedalant i afronto la propera quilometrada planera i de baixada que em porta fins a peu del tercer port: el Pailheres. Em paro a treure el paravents i començo a pujar. Les cames cada vegada pitjor i les forces a zero. Vaig pujant el port i cada vegada més clavat, se m'ha acabat la benzina. A més, amb el fort desnivell constant del port costa molt sumar kms. A més, els últims quatre kms brutals, amb un vent de cares que et deixa glaçat i no et deixapassar de 7 o 8 km/h. Després de molt esforç i superar tres intents de plegar i tirar enrrera, corono el port i menjo una mica a dalt. Fot un vent i una fred de collons. Penso si plegar o continuar. Al final decideixo continuar i baixo el port. Just quan començaça el quart port, el Pradel, trobo a en Pere estirat a terra, fós, amb uns ulls vermells que li sortien de la cara i em diu que no pot més. Li dic que jo també estic fos i valorem uns minuts si continuem junts xino-xano o esperem el bus. Després d'uns 10 minuts, el convenço que ho provem i comencem a pujar el Pradel. Fem algo més d'un km i jo li dic que plego. Tinc les cames clavades i se m'ha acabat la benzina. No tinc forces. Ni forces físiques ni morals. Aixó s'ha acabat. En Pere decideix fer-me companyia i pleguem. Quan tornem a baixar el quilòmetre que haviem pujat ens trobem en Xevi que anava pujant desencaixat. També ens diu que no pot més, que està fos. Al final ell intenta continuar i va fent.




En Pere i jo pleguem al km 100 de la bici, després de més de 05:30 hores de cursa, de patiment físic, però sobretot de molt patiment psicològic. mai havia abandonat en una prova d'aquest tipus. Vaja, de fet puc contar amb una mà les vegades que he plegat en una cursa. He d'estar molt fotut. I aquest dia ho estava. Em veia incapaç de pujar ni un quilòmetre més. Què hi farem, estava fos, sense benzina ni moral!!!




Al final en Xevi va anar fent fins el km 160 de bici i allà va plegar. Quin trio !!! Però almenys ho vam intentar.






No estic content de no haver pogut finalitzar l'Altriman, però tampoc estic enfonsat moralment, perquè després de la temporadeta que he fet, no em puc queixar. Estic tranquil perquè ho vaig provar fins al final, però quan no n'hi ha, no n'hi ha. Un altre any serà!




Des d'aquí donar les gràcies ( i moltes ) a tots els amics de l'equip i a en Marcel pel suport que en van donar. Em sap greu que no vam arribar al port de Querigut on ens esperaven al pitjor tram del recorregut per animar-nos. I més, després de veure les fotos de les pintades que van fer a la carretera amb els nostres noms. Moltes gràcies.




Be amics, fins aquí l'Altriman, i la temporda. Segur que un altre any ho torno a provar i l'acabaré!





Salut i força a tots!!!

diumenge, 5 de juliol de 2009

SETMANA DEL 29 AL 5 DE JULIOL

Quina setmana més dura, kms i kms de desnivell que no afluixaven i ports de primera per endavant. Aquesta setmana he donat prioritat a la bicicleta i he estat gairebé tota la setmana a la Cerdanya inspeccionant els ports de l'Altriman. Des del moment que em vaig inscriure ja vaig ser conscient de la duresa de la prova, però des d'aquest dimecres, que vaig fer tot sol el circuit de bicicleta, ha près una altra dimensió. L'objectiu, està claríssim, es acabar, no importa el temps, sinó acabar!
A aquesta alçada de la temporada amb tanta competició de llarga distància que porto a les cames, el cos em demana descansar, però el cap em fa tirar endavant i intentar acabar l'Altriman. En realitat, són aquests els reptes que m'atrauen.

Natació. L'única sessió de natació la vaig fer el dilluns al GEIEG i van ser 3600 metres, molt còmodes i amb bona sensació. La idea era fer una altra sessió a la piscina de Puigcerdà però estava tancada per obres.

Bicicleta. De bicicleta van ser 4 sessions, tres de les quals van ser a la Cerdanya i pujant els ports de l'Altriman. La etata del circuit ja vaig explicar-la el dijous.

Correr. De correr, dos sessions. Una el dilluns amb 16 kms molt profitosos, els 6 primers a 4' el km i la resta a 4' 30''. La segona sessió a Puigcerdà, 10 kms a trote.

Total: 21 hores

Avui diumenge he descansat perque estava petat i a partir de demà m'agafaré les dos setmanes de recuperació i descans actiu per afrontar amb garanties la cursa. Encara m'estic pensant quina relació posaré a la bicicleta: o poso un 27 o 28 a darrera o canvio el plat per un 36 o similar. ja ho veuré.

Força a tots !

dijous, 2 de juliol de 2009

INSPECCIÓ CIRCUIT SEGMENT BICICLETA ALTRIMAN

BRUTAL!!!! Senzillament brutal. I després encara ens quedarà una marató amb desnivell. Ahir dimarts vaig aventurar-me a reconèixer el circuit de bicicleta de l'esperat Altriman del 18 de juliol a Les Angles. Es una veritable etapa digna de Tour.
Cap a les 08:00 hores vaig sortir de la estació nautica de Les Angles, lloc on iniciarem la prova i també farem la transició natació-bicicleta. Amb les butxaques del maillot plenes de barretes i roba d'abric, començo a pedalar i ja de bon principi enfilo la primera rampeta d'uns 4 kms que escalfa les cames. Poc després ja enfilo el Coll de la LLosa amb poc desnivell i seguidament un ràpid i llarg descens per una vall impressionant ( si més no, el paissatge es acollonant ! ). A continuació el Coll de la Creu, més llarg i ja amb alguna rampeta amb desnivell. Un cop a dalt, sense cap problema, començo a baixar i torno altra vegada a Matamale.
Agafo direcció Formigueres per una carretera ample i amb bon asfalt, que passada aquesta població es converteix amb un llarg descens. Fins aquí, encara em pregunto on estan els 5000 metres i pico de desnivell ! Però aviat canvio de pensament. Gir a l'esquerra i comença el port de Pailheres.
Pailheres: 15 kms amb mitjana del 8% i rampes del 12%. Començo l'ascensió amb una calor preocupant. Els primers kms fins el poble de Rouze ja et donen una idea de la duresa del port. Kms continuats entre el 7 i el 9 % amb alguna rampeta a l'11%. Arrivo al poble de Mijanes i el desnivell es va mantenint, vaig pujant amb el 25 i el 26, però aviat s'acabarà la frescura. Ja sóc a l'estació de Mijanes, aquí canvia la carretera i comença l'últim tram que es manté entre el 8 i el 9% tota la estona. Arrivo a dalt i paro a menjar una barreta. Pujada amb 1h. 15' regulant. Els primers kms m'he quedat una mica clavat, suposo en part pel desnivell i pel llarg descens anterior. De seguida, tiro cap a baix, per trobar el segon port important.
Pradel: uns 8 kms amb mitjana del 7 - 8 %. El port comença en ple descens del Pailheres. Gir a la dreta i cap amunt. El primer km passa pel mitg d'unes cases i es suau, però de seguida s'enfila i augmenta el desnivell. Fa una calor insoportable. La carretra puja i puja sense descans a un desnivell que no baixa del 7 - 8 %. Estic clavat, les cames no van i els metres no passen. Em començo a plantejar que avui no era el dia més indicat per inspeccionsr el circuit. No se si arrivaré. Amb penes i treballs, corono el cim i sense parar, inicio el descens, a veure si em recupero. Ha estat un infern, un port que en principi no el teniem present, i de moment, es on he patit més. El desnivell es manté tota l'ascensió contant i no recuperes ni un moment. Seguidament un llarg descens i una zona de repetxons d'enllaç fins el pròxim port. per cert, un dels repetxons amb un km per sobre del 10%. Aquí tot suma!
Port de Garavel: uns 15 kms amb mitjana del 7 - 8 %. El port comença amb uns 5 kms molt suaus que pugen al 4-5 %, que comparat amb el què porto fins ara, la bici puja sola. A partir d'aquí, la cosa ja canvia, els kms comencen a endurir-se i torna a pujar el desnivell. Kms i kms que es mantenen entre el 8 i el 10 % i alguna rampa al 12 %. El desnivell es manté constant. Increïblement em trobo de fàbula i vaig pujant a un ritme que no em desagrada. Els kms van passant i els últims kms ja són més suaus.Un cop a dalt, un altre descens que em portarà a l'últim port i el gran regalet.
Port d'Hares per Querigut: uns 8 kms, dels quals els 3 - 4 primers es mantenen a l'11%. Amb uns 150 kms a les cames i un piló de metres acumulats de pujada, comença el port i la carretera es converteix en una paret brutal. Els 3 - 4 primers kms fins a Querigut tenen una mitjana de l'11%, sense descans, amb alguna rampa del 15 i 16 %. Brutal. Però a l'igual que al Garavel, em trobo de fàbula i pujo força be pel desnivell que hi ha. A partir de Querigut queden uns kms que es pugen força be, amb un desnivell del 4-5 %. Per fí sóc a dalt de l'últim port i només queden els 4 de descens i uns 10 de més o menys planer. Important, el regalet dels 3-4 kms fins a Querigut, que amb la quilometrada que es porta a les cames, fa mal.
Per cert, per acabar de posar-me a prova, baixant del Coll d'Hares em va pillar una pedregada impressionant que em va fer parar a sota d'un portxo fins que es va calmar una miqueta.
La conclusió que he tret, ès que es un recorregut brutal, digne d'etapa de Tour. Ni Quebrantahuesos, ni Voltes al Cadí, ni Rocacorbes, ni res de res ! Ahir vaig fer tot el recorregut amb la relació que porto, que el més lleuger es el 39 - 26, però mentre pujava el Pailheres i el Pradel, he vist clar que com a mínim he de montar un 27. I més, pensant que abans haurem nedat 3800 metres i després ens quedarà una marató. Ja us explicaré.
Per cert, aquesta zona francesa està plena de sorpreses d'aquest tipus, que ens esperen per posar-nos a prova !!!
Per cert, em van sortir 188 kms, 5000 metres de desnivell positiu acumulat,vaig pedalar 9 horetes i vaig cremar unes 5000 calories. Durant el recorregut, vaig menjar 4 barretes i una xapata petita amb formatge, i vaig veure 6 bidons d'aigua i dos llaunes de coca-cola. El sopar, ja us ho imagineu, no ?