I al final va passar. No el vaig poder acabar, l'acumulació de tota la llarga temporada em va passar factura. Vaig arribar cansat a una prova que s'ha d'estar fresc com una rosa i agafada com a un objectiu principal d'una temporada. Però les ganes van poder més que el cap i ho vaig intentar. La muntanya, el lloc on em trobo més còmode, em va vènçer.
Vam arrivar a Les Angles el divendres el matí amb en Pere i en Xevi per fer tots els tràmits. Durant la tarda ja vam veure que la situació climatòlògica seria molt adversa: temperatura molt baixa, pluja, vent i fred. Vaja, un dia d'hivern al mes de juliol. Fins i tot, pensavem en la possibilitat que anul.lessin la prova, ja que les previsions encara eran més dolentes pel dissabte. Després de fer tots els tràmits i deixar les bicis als boxes al costat del llac vam marxar a sopar a una pizzeria. Tot seguit a intentar dormir una estona ja que ens haviem d'aixecar a les 04:00 hores.
Cap a les 04:00 hores sonen els despertadors i ens aixequem. Aquells dos no han dormit ni mitja hora, jo, com un nen petit, no vaig durar ni cinc minuts. Cop d'ull al llac des de casa d'en Pere i no es veu res, tot fosc, únicament es nota que fa molt de vent i fred. Estem acollonits, la fred no entrava dins dels nostres plans. Intentem menjar alguna cosa ( a aquesta hora no entra res de res ), agafem els trastos i anem cap a boxes. Als boxes, amb els frontals al cap, comencem a preparar el material, fot un vent i una fred de collons ! A on anem ? ens preguntem tots! En Pau i l'Enric ens venen a veure i ens intenten animar perquè diuen que tenim una cara d'acollonits i poc amics que no vegis ! Ens posem el neoprè enmig de la foscor i pelats de fred, amb un vent que mata. Directes cap a la sortida.
Un cop al lloc de la sortida, ens trobem els 100 i pocs valents que voliem saltar a l'aigua. Aigua per dir alguna cosa, perquè no veiem res de res. Eran les 05:30 hores i estava tot fosc, núvol i amb molt de vent. Algú va dir que estavem entre 2 i 3 graus. Mirem a l'altra costat de llac i només es veu alguna llum de la urbanització, però no es veu el trajecte. Increïble, una sensació que no haviem viscut mai, afrontar un ironman com aquest i saltar a un llac on no es veu més enllà de deu metres. La organització col.loca un cotxe amb els llums encesos a l'altra costat de llac com a referència. Uns minuts abans de la sortida, vis un dels millors moments des de que faig ironmans: posem l'"himne" de l'Altriman ( la cançó d'Europe, que tot i que no m'agrada massa, sempre la relacionaré amb aquesta prova ), tothom en silenci, pell de gallina, emoció a tope, encesa d'un piló de bengales vermelles i per fí donen la sortida. Estem sonats!
Una sortida tranquil.la comparada amb els altres ironmans. Només erem uns cent participants i això es nota. Després d'uns 300 metres noto que no vaig. Fruït dels nervis, la emoció, pulsacions altes i desconcert de la foscor em començo a trobar malament. Vomito i intento tranquil.litzar-me. Passen uns minuts i la cosa no millora. Intento nedar i no em baixen les pulsacions. Quina putada, quina frustració. Sento com la gent neda però no els veig, no es veu res de res. Impressionant! Penso en abandonar, però què collons, almenys s'ha d'intentar. Vaig fent i poc a poc acabo la primera volta. Això sí, molt enrrera, tot i que darrera encara queda gent. Gràcies als ànims d'en Pau i l'Enric torno a entrar a l'aigua per fer la segona volta. Ara sí que em trobo com m'he de trobar i agafo el ritme. No sé que m'ha passat a la primera volta, de cop i volta vaig be. Per sort faig tota la segona volta al meu ritme habitual i còmode ( 34' ). Arribo a la transició. El temps, fatal: més d'una hora i vint, però no m'importa, amb tot el que he passat a la primera volta, arrivar a la transició ja es un èxit. Un cop al meu box, trobo en Xevi que ja estava gairebé canviat, tremolant com un ocellet, amb cara de molta fred i que gairebé no podia parlar. Faig la transició tranquil.lament, amb l'Enric, en Pau i en Marcel donant-nos ànims. Surto un minut abans que en Xevi i començo a pedalar. Que malament que em trobo, tinc molta fred, els peus glaçats i fot un vent de collons. A més, el cel pinta molt malament, núvols i núvols, fins i tot neu als cims. Un dia d'hivern.
Pocs quilòmetres i començo la primera rampeta d'uns 4 kms. Sigui per la fred o perquè no vaig, o per tot plegat, noto que les cames no tiren. Vaig pujant poc a poc i penso que ja agafaré el ritme. van passant els kms, pujo el primer port, el Coll de la LLosa, continuo malament. Faig el descens, uns 15 kms, quedo glaçat. Cada vegada em trobo pitjor. Pujo el segon port, el Coll de la Creu, d'uns 15 kms. El ritme es patètic, no tiro, tinc les cames clavades, això no pinta be. Pujo el port amb força dificultat. Els dos dies que el vaig entrenar el vaig pujar xiulant i ara no tirava. Baixo el port i torno a passar a prop d ela sortida, ja portem uns 45 kms. Trobo en Marcel que m'anima però no tinc ni ànims ni moral. Conyinuo pedalant i afronto la propera quilometrada planera i de baixada que em porta fins a peu del tercer port: el Pailheres. Em paro a treure el paravents i començo a pujar. Les cames cada vegada pitjor i les forces a zero. Vaig pujant el port i cada vegada més clavat, se m'ha acabat la benzina. A més, amb el fort desnivell constant del port costa molt sumar kms. A més, els últims quatre kms brutals, amb un vent de cares que et deixa glaçat i no et deixapassar de 7 o 8 km/h. Després de molt esforç i superar tres intents de plegar i tirar enrrera, corono el port i menjo una mica a dalt. Fot un vent i una fred de collons. Penso si plegar o continuar. Al final decideixo continuar i baixo el port. Just quan començaça el quart port, el Pradel, trobo a en Pere estirat a terra, fós, amb uns ulls vermells que li sortien de la cara i em diu que no pot més. Li dic que jo també estic fos i valorem uns minuts si continuem junts xino-xano o esperem el bus. Després d'uns 10 minuts, el convenço que ho provem i comencem a pujar el Pradel. Fem algo més d'un km i jo li dic que plego. Tinc les cames clavades i se m'ha acabat la benzina. No tinc forces. Ni forces físiques ni morals. Aixó s'ha acabat. En Pere decideix fer-me companyia i pleguem. Quan tornem a baixar el quilòmetre que haviem pujat ens trobem en Xevi que anava pujant desencaixat. També ens diu que no pot més, que està fos. Al final ell intenta continuar i va fent.
En Pere i jo pleguem al km 100 de la bici, després de més de 05:30 hores de cursa, de patiment físic, però sobretot de molt patiment psicològic. mai havia abandonat en una prova d'aquest tipus. Vaja, de fet puc contar amb una mà les vegades que he plegat en una cursa. He d'estar molt fotut. I aquest dia ho estava. Em veia incapaç de pujar ni un quilòmetre més. Què hi farem, estava fos, sense benzina ni moral!!!
Al final en Xevi va anar fent fins el km 160 de bici i allà va plegar. Quin trio !!! Però almenys ho vam intentar.
No estic content de no haver pogut finalitzar l'Altriman, però tampoc estic enfonsat moralment, perquè després de la temporadeta que he fet, no em puc queixar. Estic tranquil perquè ho vaig provar fins al final, però quan no n'hi ha, no n'hi ha. Un altre any serà!
Des d'aquí donar les gràcies ( i moltes ) a tots els amics de l'equip i a en Marcel pel suport que en van donar. Em sap greu que no vam arribar al port de Querigut on ens esperaven al pitjor tram del recorregut per animar-nos. I més, després de veure les fotos de les pintades que van fer a la carretera amb els nostres noms. Moltes gràcies.
Be amics, fins aquí l'Altriman, i la temporda. Segur que un altre any ho torno a provar i l'acabaré!
Salut i força a tots!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada